HISTÒRIES

UNA REALITAT MOLT ATERRADORA...

És dissabte... Són les set de la tarda, aquesta setmana tinc l'últim control de matemàtiques, conta el 60% de la nota final del trimestre i encara no he obert el llibre, estic estirada al llit amb el mp4 vell que em van regalar quan només tenia nou anys... Està plovent, tot el dia ha estat plovent i ja no sé que fer.

Agafo un llibre i començo a llegir... De sopte em fico molt a lectura, tant que puc sentir-me dins del fragment escrit, tanco el ulls i em veig caminant, és de nit ja no es pot sentir la llum del Sol, suposo que seran les deu de la nit i vaig sola per carrer, no sé que faig allà, em dono la volta i fa estona que dos homes em persegueixen, començo a anar més ràpid i ells segueixen el compàs que marquen les meves cames ràpides que fugeixen de la por de la nit, em torno a girar, encara estan darrere, em tapo la cara amb les mans fredes, sense guants que em poguin protegir del fred intens de l'hivern que acava de començar i desitjo amb força que desapareguin, però obro el ulls i em dono compte que això no és cap somni, és la realitat, no podia fer desaparèixer a ningú amb només un obrir i tancar d'ulls, doncs començo a còrrer, giro la mirada i ja no estan... Ara tinc més por, no estan, on s'han ficat? De sopte un surt d'una cantonada i comença a donar-me conversació, jo no el conec no vull parlar amb ell, es podria dir que m'estava intimidant. Va començar preguntant-me el meu nom, però va acabar dient-me que el portes a casa meva, volia conèixer els meus pares, em va dir que si no el portava m'arrepentiria d'anar sola pel carrer a aquestes hores de la nit, em vaig asustar doncs el vaig portar... Una mica després l'altre home va sorgir de l'oscuritat, pel seu accent vaig intuir que no era d'aquí i va començar a parlar amb l'altre en Rus o algún idioma semblant.

Per fí vaig arribar al portal de casa meva i el meu pare m'esperava al balcó amb cara de preocupat, amb el fred que feia ell estava allà sota la lluna blanca i freda que donava encara més un ambient de suspens...

Al entrar al portal els homes van començar a tocar-me i intimidar-me més que abans, ara volien les claus del pis, si no matarien els meus pares, ara ja si que no volia cedir més, però de sopte un em va donar un cop de puny a la boca i l'altra m'intentava deixar sense roba, esperava que el meu pare s'adonés, però no acudia ningú semblava que no existis el món, que només jo i aquells dos homes fossim les uniques persones que hi havien a la terra, però només era la reacció de perdre sang que feia que delirés. Em van deixar en el terra i van pujar. Després de potser unes dues hores pujo a casa amb l'ascensor no m'enrecordo de res i veig la porta oberta, miro al terra i hi han rastres de sang, segueixo les petjades i veig els meus pares morts i a la meva germana penjada, començo a cridar no recordo res, no se que ha passat, crido i crido i ningú contesta miro el rellotge i només eren les onze i encara no sé que feia nua al terra amb un cop de puny a la boca.

De sopte començo a veure tot borros com si l'escena per la que passava s'estès esborrant i obro el ulls, m'aixeco corro fins el menjador i allà estan el meu pare, la mare i la meva germana, doncs m'adono que només havia sigut un somni...

Torno a l'habitació agafo el llibre i tot era igual al meu somni, encara no sé que va passar, encara no sé quí són els homes.

Pot ser existeixen, pot ser no...

Janett Uriol (Basats en fets reals)

FAULA DE LA HONESTEDAT:

ELS LLADRES I EL GALL

Van entrar uns lladres en una casa i només van trobar un gall, es van apoderar d'ell i van marxar. A punt de ser immolat pels lladres, el gall els va pregar que el perdonessin, dient que era útil als homes, despertant-los a la nit per anar als seus treballs.

Millor raó per matar-te  -van exclamar els lladres-, ja que despertant als homes ens impedeixes robar.

Heu de reflexionar que... :

No hi ha res que aterroritzi més als malvats que tot allò que és útil pels honrats.

31 D'OCTUBRE. 

I QUÈ VA PASSAR????

HI HAVIA UNA VEGADA UNA NOIA QUE ES DEIA CLARA, VIVIA A BARCELONA I LA SEVA MARE ESTAVA BOJA.

COM QUE LA MARE ERA ESQUIZOFRÈNICA, PROTECCIÓ AL MENOR SE’M VA EMPORTAR A LA CLARA A CASES D’ACOLLIDA.

ELLA ERA UNA NOIA QUE PATIA MOLT A L’ESCOLA PERQUÈ EL COMPANYS LI FEIEN BULLING I LI DEIEN QUE LAS SEVA MARE TENIA PROBLEMES MENTALS, QUE PER MANTENIR A LA SEVA FAMILIA TENIA QUE PROSTITUIR-SE O RENTAR CASES COM LA GENT POBRE. A CLARA LI SEMBLAVA QUE TRABALLAR RENTANT CASES O PROSTITUIRSE NO ERA UN TREBALL MARGINABLE, JA QUE D’ALGUNA MANERA PORTAVEN DINERS A CASA I LA FAMILLIA NO PASSAVA FAM.

ODIAVA A TOTS ELS SEUS COMPANYS I A LA FAMILIA AMB QUÍ VIVA, JA QUE NO LA DEIXAVEN FER DEURES, I EN COMPTES D’AIXÒ LI FEIEN RENTAR TOTA LA CASA I LA MALTRATAVEN. AQUEST ERA UN DELS MOTIUS PELS QUALS CLARA TREIA MOLT MALES NOTES.

UN DIA… LI VA ARRIBAR UNA CARTA DE SUICIDI DE LA SEVA MARE. QUE DEIA:

21/10/05

ESTIMADA FILLA MEVA…

FA TEMPS QUE NO ENS VEIEM, QUE NO REBEM NOTÍCIES DE CAP DE LES DUES, I AIXÒ EM FA PATIR BASTANT… PER AQUEST MOTIU HE DECIDIT QUE NO VULL PASSAR MÉS TEMPS ALLUNYADA DE TU, DONCS HE DECIDIT TREUREM LA VIDA, NO PASSAR MÉS TEMPS EN AQUEST MÓN TANT INJUST.

NO PLORIS PER MI, ESTIC SEGURA QUE AVIAT ENS VEUREM EN AQUELL CEL, QUE TOTS SOMIEM.

VINDRÉ A PER TU, T’HO PROMETO!

T’ESTIMA. T’HA MARE <3

DESPRÉS D’AQUELLA NOTÍCIA, CLARA ODIAVA TOT MOLT MÉS QUE ABANS. NOMÉS VOLIA TORNAR A VEURE A LA SEVA MARE, AQUELLA CARTA LI VA DEPRIMIR MOLT, PERÒ ENCARA I AIXÍ CLARA NO VOLIA MORIR. PER AQUELL MOMENT, ERA MASSA TARD, PERQUÈ LA SEVA MARE JA ANAVA A PER ELLA.

A LA SETMANA DE LA MORT DE LA MARE, CLARA VA COMENÇAR A SENTIR COSES EXTRANYES, I AL TRES SEGÜENTS DIES, VA COMENÇAR A VEURE A LA SEVA MARE EN SOMNIS.

FINALMENT EL DIA 31 D’OCTUBRE A LES DOTZE DE LA NIT, CLARA VA MORIR. COM MORIR EL DIA EN QUE ELS MORTS I EL VIUS CONVIUEN A LA TERRA, VA SER POSSIBLE QUE LA SEVA MARE LA MATÈS, PERÒ CLARA EN COMPTES D’ANAR AL MÉS ENLLÀ AMB LA SEVA MARE, ES VA QUEDAR A LA TERRA I CADA DIA DE HALLOWEEN CLARA MATAVA A UNA DE LES PERSONES QUE ODIAVA. VA COMENÇAR AMB LA FAMILIA QUE LA VA ACOLLIR I LA MALTRATAVA, DESPRÉS VA ANAR PELS SEUS COMPANYS QUE LI FEIEN BULLING, EL PRIMER COMPANY QUE VA MATAR, ERA EL NOI MÉS PROBLMÀTIC DE LA CLASSE, I HA CONTINUACIÓ VA MATAR ALS PROFESSORS QUE LI VAN SUSPENDRE. TOTES LES MORTS VAN SER LENTES I DOLOROSES. I VA PROMETRE QUE TOTS ELS DIES DE HALLOWEEN MATARIA A ELS NENS QUE FESIN BULLING I ALS MALTRATADORS. DONCS ANEU AMB COMPTE NOIS! COMPORTEUVOS BÉ PERQUÈ SI SOU NOIS DOLENTS CLARA VINDRA A PER VOSALTES…                                                  BUAJAAJJAJAJJAJAJAJAAJJAJAJAJAJ.

Janett Uriol i Magui Calvete.

PROHIBIT 
ENAMORAR-SE!!!

Aquesta història va començar en una càlida tarda de pimavera, on les flors i els arbres brillaven com mai abans havien brillat, a la Jena li semblava que lluien els fruits i colors com mai abans ho havien fet, era inexplicable, però per què totes aquestes sensacions amb en Rich al costat seu? I si s'estava enamorant?

Però si era impossible!!! Només havien parlat una vegada en persona i unes cinc o sis pel chat... Buuuf de sopte va començar a recordar la primera vegada que el va veure, recordava que era al mateix lloc on estaven asseguts ara mateix, al banc del voltant de la piscina d'una amiga seva: La Serena.

En Rich i la Serena eren veins de la mateixa comunitat, però no del mateix pis, ja fa un any com a mínim que es van veure per primera vegada i de cop i volta la Jena va saber que en Rich era el seu noi, però com conseguir-ho...? Ella recorda que la Serena i ella estaven a l'aigua fent tombarelles, el pí, etc... I de sopte en Rich es treu la samarreta... Deu meu! Imagineu-vos a un noi ros, alt, super guapo i a més en banyador sense samarreta, doncs és clar, a les dos se'ls queien el ulls!

Desgraciadament en Rich era un any més gran que elles i a més anava a una altra escola, l'escola més preciada per a molts del poble encara que estava a les a fores... La Jena va tornar a donar-li a la memòria i va recordar que la pimera vegada que van parlar va ser jugant a un joc a l'aigua, jugaven tots a Marco Polo, que divertit, quins temps diguè...

Va arribar un dia en que la Jena no va aguantar més i ho feia ara o no ho faría mai, li va dir al Rich que l'estimava, però que era un secret <<vaja mai hauria d'haver-li dit això>> va pensar amoinada, <<segurament en Rich pensarà que em dona vergonya!!!>>

Però i si en Rich ja tenia novia? I si ja estimava algú? I si mai s'havia fixat en ella?

Van parlar durant una setmana pel chat, tots els dies s'enviaven missatges, en Rich li va arribar a dir a la Serena que ja quedarien algun dia, però li va preguntar per què era un secret, ella li va respondre i no ha sabut res d'ell en tot el dia, de sopte es troba un missatge de la Serena dient molt nerviosament que ha de dir-li una cosa molt urgent, i molt important, la Jena s'havia enterat de que hi havia una noia a l'escola del Rich, l'Irina, que anava a sortir amb un del nostre institut, però que al final esta amb un altre...

I si el que vol dir-li la Serena es que l'Irina i en Rich estan junts?

I si ha escoltat parlar malament al Rich de la Jena?

I si el Rich en realitat vol a la Jena i tothom li enreda?

Qui sap! Quin estrés! Esta completament demostrat que esta prohibit enamorar-se!!!!

Sigui el que sigui vigila de qui t'enamores!!!

Janett Uriol

Lluna Vermella

Es pot dir que aquesta història va començar amb un: upps, no tinc ni idea del que acava de passar o mama, de veritat no he fet res.

La nit anterior, cap a les dotze de la nit un soroll em va despertar i per suposat que em vaig llevar per veure que passava. Va ser una cosa extraodinaria, que no crec que torni a passar i per tant us ho vaig a explicar.

De petita ja havia vist a una pel·lícula que deia, que quan la Lluna es poses vermella, els núvols negres i la gent plorés sang, era la senyal de la fí del món. Però jo aixó no m'ho explico, el món no s'acabat i jo segueixo amb vida, no se com, però tinc vida! Així que... Aquella pel·lícula s'equivocava exactament el 70% del que havia succeit.

Us estareu preguntant que per què m'enrollot tant, veritat?? Bueno, doncs d'acord us explico que va passar i espero que disfruteu amb la meva història.

Puc dir i confessar que aquella nit tot era diferent, els sentiments de ràbia i tristesa m'envoltaven, els pares s'anaven a separar i el noi que m'agrada començava a sortir amb la seva antiga novia de nou. Vaig sopar la mínima ració de menjar i després em vaig anar a dormir amb la vena dels pensaments dolents una mica alterada, però vaig aconseguir dormir-me molt ràpid. Cap a les nou i mitja de la nit ja era més que dormida i no feia més que una hora que estava al llit. Per desgràcia cap a les 12 de la matinada varen començar a sonar unes campanades molt fortes i estava segura que no eren les de l'esglesia, així que em vaig llevar, em vaig armar de valor i vaig sortir fora de la casa per veure que estava pasant, però no vaig trobar més que una Lluna Vermella i una noia que estava ferida, ferida de mort i... Plorava sang, però es que, a més, de la ferida li sortien llàgrimes.

De sopte les campanades van tornar a sonar, vaig començar a tenir molta por i tenia ganes de plorar, però no volia plorar sang i així va ser! Sang no vaig plorar, però dels ulls em van començar a sortir unes arrels, especialment d'un roser, la picor dels ulls no parava, fins que de la Lluna petals de rosa van caure i de la sang de la noia un drag va sortir i ella en Sant Jordi es va convertir, de sopte un vestit mediaval s'em va intercanviar pel pijama més horrible que hi havia a l'armari i una representació de la llegenda de Sant Jordi vaig poder contemplar. No m'ho podia creure, era jo la princesa, o, estava somiant? Doncs no, no, després que Sant Jordi feris al drag fent-lo mort em va donar una rosa amb les arrels dels meus ulls i els pètals de la Lluna, i em va tratar especialment com en temps medievals.

Després d'aquella nit ningú em va creure, però encara conservo la rosa, la meva rosa amb pètals d'una Lluna que una vegada va ser vermella.

Janett Uriol

QUAN EL TEMPS

ET PARLA...

Aquesta història, començà un dia de pluja, però no una d'aquestes plujes qualsevol, no no, era una pluja diferent, nose era com... Una pluja torrencial, si si, torrencial, torrencial era!!! Vaig passar quasi tota la tarda mirant la finestra, però no vaig aconseguir saber que era el que provocava aquell mal temps. Sempre m'havia fascinat tot allò del temps climàtic, però mai vaig trobar a algú que m'expliquès que va passar aquella tarda...

Avui estic aquí per explicar-vos la meva història, el que va passar aquella tarda quan jo mirava per la finestra.

I

Aquell dia el recordo com si haguès passat ahir, no us imagineu el que va passar...

Jo vaig tornar de l'escola molt aviat, l'havian tancat perquè, a més, de que hi havia una pluja torrencial, estavem en alerta de que s'acostès un tornado, el qual vaig contemplar mentre mirava per la finestra i en el que ara us explicaré que va passar...

Després d'arribar de l'escola, vaig dinar i al cap d'una estona, vaig pujar a la meva habitació, per mirar com queia l'aigua d'aquells grans i negres núvols, mentre m'anava seient al que li dic jo mirador de la finestra... Vaig començar a veure una gran massa negra, grissa, marró, canviava de color mentre rodava a grans velocitats i s'anava acostant cap a mi, cap a la meva finestra!!! Vaig cridar amb totes les meves forçes, però ningú em va escoltar... Em vaig adonar de que a casa només hi estava jo, que estava sola, els meus pares havien sortit a comprar en direcció d'on venia el tornado, és a dir, probablement ja estaven sutmerjits dins d'aquella gran massa de coses voladores, justament quan venia cap a mi, va canviar de forma es va tornar un sunami, després va tornar a ser tornado i així fins que va arribar a la meva finestra, una altra vegada amb la mateixa forma que la inicial, vaig veure com passava tota la meva vida per devant dels meus ulls, com si abans de morir recapitules tot el que has passat al llarg dels anys, però no vaig morir, no em va passar res, vaig ser la única supervivent que es va salvar en aquell desastre natural.

Aquell tornado em va portar a una altra dimensió. Mentre m'anava xocant amb cotxes, armaris, troços de cases, ect... Escoltava una veu que deia: En el cel estaràs millor, en el cel estaràs millor, i així tota l'estona, però jo li contestava: No!!! No deixaré que em matis! Ets una massa d'aire qualsevol!!!!!! No! No em mataràs! Sobreviure a tu!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Es veu que allò tenia vida... I el vaig enfadar una mica, de sopte tot va desaparèixer, primer els troços de casa, després els vehicles, les persones, les restes de cartells publicitaris i per últim jo... Al cap d'una estona, vaig caure damunt d'una alfombra de pels blancs, i a la meva dreta hi havia una escala en forma de cargol, nose perquè, però la curisitat em va picar molt i vaig cometre el error de baixar per les escales, les vaig baixar molt lentament, preguntant-me un mil·lió de coses: que hi habría allà abaix? I si erà una trampa? I si només és tot cosa de la meva imaginació?, vaig pensar de tot menys... Plantejar-me intentar escapar d'allà, o fins i tot saber on estava.

Mentre baixava aquelles immenses escales vaig poder sentir que el terror m'envoltava, estava morta de por, mai havia sentit aquella sensació, mai havia temut a res! Per aixó

estava convençuda de que era tot cosa de bruixeria!

Justament quan baixava el cinquè esglaó, el espai per on havia entrat es va començar a tancar tan lentament i tan poc sorollosament, que no em vaig adonar fins que vaig arribar al dinovè esglaó, quan va fer tal sorroll, que vaig pensar que m'esclatarien les orelles. Al principi vaig entrar en un estat de pànic, pensava que mai sortiria d'allà, que moriria atrapada, que ningú m'encontraria mai a la vida i després d'uns quants minuts, es va començar a obrir una porta en la qual deia en gran i en lletra mayúscula:

SI ENTRES NO SORTIRÀS,

PERÒ

SI, NO ENTRES MORIRÀS.

Vaig arribar a la conclusió de que no em quedava ningú, els meus pares habien mort, així que era morir o entrar... Finalment després de mitja hora justa em vaig decidir, vaig entrar! Seguia pensant que igualment moriria atrapada dins de tot el que fossi alló, però de sobte totes aquelles suposicions van desaparèixer dins la meva ment, quan vaig obrir la porta i vaig veure una dona la qual portava un vestit i una vareta màgica, és a dir, com una fada madrina o alguna cosa per l'estil, em vaig adonar de que encara hi havien esperançes, potser em salvava

II

Seguidament aquella dona va dir: Hola Lianna, sòc la Reina fada del regne de les fades bones, et preguntaràs per què estas aquí, oi? Doncs estàs aquí, a la tercera dimensió dels regnes encantats, on els morts i els vius poden estar conectats, perquè la Reina Juliva t'ha escollit a tu i t'ha convocat aquí, perquè has sigut elegida entre tots els mortals del planeta Terra, per a viure aquí i ser molt més feliç.

Jo no entenia que deia aquella dona, semblava que només diguès bestiesses, però per desgràcia, jo anava molt equivocada. Em va explicar que els meus pares mai em van dir que tenia poders, amb els quals podia parlar amb els morts o ells podien elegir-me a mi com a medi de comunicació amb els humans, vaig al·lucinar i per tota una vida i no per un segon, vaig voler quedar-me allí per sempre, els meus pares no m'havien contat una cosa que nose perquè, per a mi era molt important!

La dona em va dir que tenia que procurar no tenir tanta curiositat, la majoria de les persones que són convocades aquí no passen la porta i moren per tenir por, encara que ells no saben que darrere d'aquell cartell tan espel·luznant, t'espera una vida més tranquil·la i sobretot més bonica, també va dir que tenir curiositat en realitat és bò, però que tinc que anar amb compte de que aquí hi ha un riu anomenat el riu dels Ulls Blaus De Cristall i hi ha un llegenda la qual diu, que si t'apropes al riu hi ha un demoni amb uns ulls blaus com el cristall que cada vegada que vas al riu ell sortirà i si te enamores d'ell al final cauràs al riu!

Jo no vaig creure molt en aquella llegenda, però si li vaig jurar a la dona que mai m'acostaria al riu i seguidament vam anar al castell de la Reina Juliva, per a que parlara amb ella i ens poguèssim conèixer.

El camí va ser llarguíssim, quan la dona va fer una palmada van aparèixer dos pegassos i ens vam montar cada una a un d'aquells caballs voladors, vam volar, volar i volar fins al ocaso, just quan vam arribar al regne de la Reina Juliva, segons les seves costums era l'hora de sopar, es va obrir la gran porta d'aquell enorme castell quan seguidament la dona va dir: Obrat Castell! Obrat Sisplau!

Quan vam entrar vaig veure un munt de fades, volejant per allà i preparant un gran banquet sobre una gran i immensa taula, amb la qual es podria alimentar a tota una comunitat de la Terra.

Vaig conèixer a la Reina Juliva i pensava que seria com una d'aquestes fadetes que volejaven per allí, però que va! Era altísima, quan la vaig veure vaig pensar que m'agafaria una tortículis al coll de mirar tant cap amunt, però de sopte em van aparèixer dos grans ales al darrere, amb les qual podia volar fins adalt del tot i podia pujar fins veure la cara de la Reina.

Em van donar una habitació que era grandíssima i després vam sopar un munt de coses. Vaig dormir com mai havia dormit i pel de matí em vaig despertar, vaig esmorçar i a mig matí vaig sortir a donar un volt pels alrededors del regne quan... Va aparèixer un cartell que deia Riu Dels Ulls Blaus De Cristall cap a la dreta

Nose com i perquè vaig seguir aquella fletja fins arribar al Riu, la veritat es que era molt bonic i donava molta curiositat mirar haveure si estaben aquells famosos ulls, però no va fer fata que m'acostès jo, de sopte va sortir un esbelt i guapo noi amb uns ulls blaus com un cristall i em va dir: Hola, nose si saps que se com et dius... Lianna! Ets molt guapa ho saps? M'agradaria enamorar-me de tu, però es clar diuen que soc un demoni, però no, és tot mentira!!! Vaig pensar que era com si m'estiguès seduint per que m'enamores, però la veritat és que ho va aconseguir, cada matí anava a veure'l al riu sense que aquella dona i la Reina Juliva s'enterès, fins que un dia... Li vaig dir que estava enamorada d'ell i ja em van advertir de que passava si li deies aixó, però jo l'estimava, volia passar la vida amb ell i per desgràcia aixó no va poder ser, em va dir que no podia estar amb ell, però jo volia, haguès fet tot el que ell hauria volgut, al final va confessar que ell també sentia alguna coseta per mi, pero de sopte va començar a allunyar-se del nostre arbre on seiem cada matí per parlar, i jo li vaig seguir, aquell arbre justament estava en tota la cima de la cascada que hi havia al riu i ell s'allunyava cada vegada més, més i més i jo pobre de mi l'anava seguint fins que ell va desaparèixer mentre jo queia a aquell riu, mentre em summerjia en aquelles aigües, les quals van tornar a dir-me en el cel estaràs millor, en el cel estaràs millor!

I si al cel estic millor, des de el cel us conto aquesta història...

                                                                                                                   Janett Uriol

LA LISA I LA NICKY 

AL MÓN DELS 

ZOMBIES

Aquesta història començà un dia d'hivern, amb un fred impressionant, a casa de la Lisa i la Nicky, dues germanes que s'odien a mort.

Aquella nit, la Lisa una nena repelent, amb cabells rosos i ulls negres com el carbó, va fer una festa de pijames amb les seves amigues Linda, Ally, Serena, Lucia i Annie amb les quals, segons la Nicky la bessona de la Lisa, formaven el club de les R.P.T (Repelents, pipes i tontes).

A mitja nit van veure una peli de zombies i es van cagar de por...

Justament a les cinc de la matinada la Lisa, es va aixecar, per anar al lavabo i... Es va adonar, de que sabien dormit totes al sofà i la tele no l'havien apagat, va anar al lavabo i després va despertar a totes les noies per anar a dormir a l'habitació, tot seguit va apagar la televisió, desde el monitor ja que el mando s'havia quedat sense piles, que extrany...

Quan anaven pujant les escales, PAM!!! Es va tornar a encendre sola la tele, i com la Serena anava la última, va baixar l'únic esglaó que la separava del terra molt lentament i atemorida, perquè no sabia que podria passar... Abans de que pogués apagar la tele, va sortir un zombie i la va mossegar, i així a totes les noies menys a la Lisa i la Nicky, per un moment es van adonar de que estaven al món dels zombies i la Lisa i la Nicky van tenir que, apendre a conviure juntes. 

Després d'aquella nit tot va ser diferent, la Lisa s'havia quedat sense amigues, ja que al final van morir totes i la Nicky va quedar molt traumada i només parlava amb la Lisa, així que, van saber com ser unes verdaderes germanes. 

Podem dir que van descobrir el secret d'una bonica amistat. 

                                                                                                                   Janett Uriol